Nascut el 1923
Noi de 15 anys que feia d’aprenent de forner al forn de cal Masclans quan va caure la bomba.
Feia d’aprenent de forner al forn de cal Masclans quan va caure la bomba d’aviació. No es va quedar a dormir a l’obrador en acceptar la invitació del Dr. Ribalta de dur-lo en cotxe fins a cal Rodes.
Mai sabrem si les bombes cercaven tocar les instal·lacions d’observació i vigilància del vol del cim de sant Pere Màrtir, la intendència de l’aviació de can Sauret, el transformador del carrer Electricitat, el sortidor de la benzina de la cantonada rambla-carretera incautat per l’aviació o els bidons de benzina guardats a can Modolell, o si, pel contrari, perseguits pels antiaeris republicans els avions van treure pes deixant anar les bombes sobre Just Desvern.
Font d’arxiu: Retall de la foto publicada amb el núm.25 a la pàg. 75 del llibre imatges dels grups escolars de Sant Just Desvern i pertany al curs 1933-1934. La fotografia original la tenia Bàrbara Montoro Agüera.
Havia nascut a Sant Just Desvern el 1923, i era fill de la família de boters de la masia de cal Rodes. L’any 1937, amb 14 anys, acabà l’escola, i va entrar a treballar d’ajudant de forner al forn de cal Masclans.
La nit que va caure la bomba va tornar a néixer, no s’hi va quedar a dormir per miracle, ja que el Dr. Ribalta, que havia vingut a veure al Sr. Masclans, el convidà a dur-lo fins a casa seva amb el seu petit Austin. Per sort va dir que sí. Finalitzada la guerra, anà a viure a la Llacuna.
“Però va dar aquesta coincidència, que aquell dia com si Deu Déu m’hagués vingut a veure’m el Dr. Rivalta Ribalta a dir-me anem.”
BOMBARDEIG
20:25:50 – 20:30:17
Aquella nit Sant Just Desvern, a la matinada de, de… Que em sembla, no me’n recordo ben bé, per allà primers de març, era l’hivern i… O principis de primavera, però va ser aquests dies, sí, sí, bueno, està bé el Dr. Ribalta, m’ha portat estupendo i allà les 7 del matí, o les sis quarts de set del dematí, bueno a Sant Just els avions, ja se sentia un tremolor, sirenes de Barcelona, els focus del Palacio Nacional de Montjuïc, enfocaven Sant Just bim, boum, però si passen per aquí sobre i llencen les bombes a Sant Just, i bueno i van caure a can
Biosca, van caure a cal Masclans i allà més amunt de cal Masclans la carretera que venia el peix, tenia un cavallet, deien el manyó ben bé a cal Masclans i a 250 o 200 metros a mà dreta, o sigui a mà esquerra, van caure també amb aquella casa que ara hi ha un cruze és on hi ha la Caixa.
Hi ha una caixa allà, aquell cruce, no sé si hi ha la Creu Roja, oi? Bueno aquests dos puestos és clar, bueno doncs bombardeig, va caure un enrenou, és clar jo aquella nit, no m’hi vaig quedar a dormir perquè van caure les destruït, i llavors les bombes eeee al cantó, d’on jo dormia dins del forn, tenia una cama turca, ells dormien dalt i estava calentó allà dintré, tot ensorrat, tot destruït, i ells van quedar penjats, les dues germanes van quedar penjades als balcons, que don la carretera, va quedar la fachada dreta, la façana de la carretera va quedar dreta no va ensorrar, amb barana i tot, bouuuum quines coincidències i sí, sí, bueno el seu pare, elles dues i el seu pare.
La seva mare ja havia mort. La seva mare ja feia poder mig any que havia mort. Elles dues i el seu pare. El Sr. Jaume, de la Trini i la Paquita, i bueno, és clar i llavors bomberos cap allà corrents, buscant el meu pare, diu:
– Saps què Bartomeu? Anem cap a cal Masclans perquè com que tu hi dorms i t’hi quedes t’hi jugues que, que, que hi ha un follon, busquem que encara n’hi ha un.
El meu pare va tenir una intuïció. I sí, sí. Me cagon l’ou ens anem i si sí, passava així, estaven buscant el Fontanals, el nen de cal Rodes, el Bartomeu, que estava aquí quan vem arribar allà baix, el desespero aquest ells ja els tenien, com les dues germanes, les dues germanes van quedar penjades, dormien aquella habitació balcó, coses de la vida, oi? I a l’arribar en allà. I el meu pare:
– No el busqueu, el Bartomeu. Veniu
Ja es va armar xicot,
– O com ha sigut això?
L’explicació vem anar cap a casa i si no mira, el destí, perquè no va quedar res, iii ni pols va quedar allà al cantó de darrera.
Jo aquells moments, dormint haguera passat lo que havia de passar, però va dar aquesta coincidència, que aquell dia, com si Deu m’hagués vingut a veure’m. El Dr. Ribalta a dir-me anem, estava la xocolata desfeta que m’agradava tant , això m’ho perderé però…
Als 14 anys encara tens, no estàs format, igual encara et tenta aquella cosa, oi? I bueno doncs mira i llavons de seguida és clar que ha passat, els van agafar, cap a diguéssim hospital amb ells, oi?
A quin hospital els van portar?
A aquella època a l l’Hospital Clínic, els van portar a l’Hospital Clínic.
Font: Col·lecció JAB. Entrevista feta a la Llacuna el 5/05/2002 per Jordi Amigó i Barbeta. Minutatge [20:25:50-20:30:17] 4:27
Molts santjustencs i santjustenques recorden els efectes del bombardeig a baix a la carretera, la nit del 8 al 9 d’octubre, diversos són els que recorden haver anat al refugi a cercar protecció. La gran majoria de testimonis hi van anar el darrer dia de la guerra el 25 de gener de 1939, dins de la galeria van esperar l’entrada de les tropes franquistes, amb molta por.
L’any 2008 durant la passejada on vam visitar l’espai del refugi i diversos indrets afectats per la caiguda de les bombes a la carretera vam recollir molts testimonis. L’Arxiu Municipal conserva entrevistes fetes a Ràdio Desvern, al mateix arxiu o durant treballs de recuperació de la Memòria Històrica en els que ha participat l’Ajuntament amb l’ajut del Memorial Democràtic.